No fa gaire, un grup d'astrònoms va descobrir una nana vermella, un exoplaneta a uns quatre anys llum del Sistema Solar on, pel que sembla, es donen les condicions necessàries per pensar en la possibilitat de vida; la meitat de la seva superfície està il·luminada, mentre que l'altra roman a la foscor. Els investigadors el van batejar com a Pròxima B. El retorn de Júlia porta el mateix nom amb justícia, mentre tots dos comparteixen l'esquelet fonamental de la seva condició: l'esperança que albergin vida al seu interior. El segon disc de Júlia és el de la reubicació a la forma, no al fons. Continuant la línia del sorprenent dream pop de Nuvolàstic (Malatesta Records, 2015), el grup s'ha replegat sobre ell mateix i ha trobat la seva forma natural en un duet que, conjunturalment, adopta la forma de trio. Estela Tormo i Lídia Vila són el nucli perfecte de Júlia; la seva proposta, que es proposa –amb èxit– construir amb exuberància des de l'austeritat, no necessita res més.