L'equidistància perfecta entre les formes pròpies de la cançó d'autor i les d'aquesta electrònica delicada i d'ascendent pop tan ben cultivada per segells com Morr Music. Aquesta era la posició que semblava voler ocupar el barceloní David Pérez Barrachina quan ja fa gairebé dos anys irrompia en una escena catalana que encara estava lluny de mostrar la vitalitat i els excedents de qualitat que avui atresora.
Erm advertia en entrevistes prèvies a l'edició de "Manifest Líquid" que no tenia intenció de repetir fórmules a l'hora de confeccionar el seu segon treball. I assegurava que se sentia atret per la idea de dotar de més organicitat el so de les seves noves cançons i potser deixar anar part del llast electrònic que protagonitzava la carcassa instrumental dels temes inclosos en la posada de llarg. I així ha estat. Sense arribar a reinventar-se, Erm sí que s'ha redescobert. En un procés al qual, probablement, no és aliè la presència en funcions de productor d'Enric Espinet, àmpliament familiaritzat amb la música del barceloní per portar temps actuant de lloctinent a la guitarra d'Erm a les seves actuacions en directe. La presència del llenguatge electrònic s'ha matisat -que no diluït- i ara samplers i beats enllaunats de modestes proporcions ja no porten amb la nitidesa amb què ho feien les regnes del so de les cançons de "Manifest Líquid". Però no tot són vents de canvi, és clar. La proposta d'Erm no ha perdut els traços distintius. Aquí segueixen uns textos remarcables en català, lleugerament àcids, irònics, recorreguts per un hàlit poètic no exempt d'un pòsit de malenconia. Aquí la mateixa voluntat d'actualitzar la figura del cantautor per la via d'envernissar-la amb els colors del contemporani. Trets amb què Erm ha aconseguit construir un univers líric i musical d'arquitectura personalíssima on endinsar-se resulta tot un plaer.