De menudes, quan a finals d’estiu el cel anunciava tempesta, ens encantava obrir les finestres de casa: era un regal després de tants dies seguits de xafogor sentir que,per fi, corria l’aire. Les cortines s’alçaven i ballaven una dansa fantasmagòrica que observàvem embadalides. Quan l’aire de tronà bufava bona cosa, de vegades lescortines xocaven amb els objectes que hi havia a prop — un gerro, un llum de taula, un marc de fotos— amb el risc de tombar-los a terra i trencar-los o, ves a saber, ques’envolaren per la finestra. Les mares es posaven nervioses davant l’escena i tancaven finestres i balcons per evitar la possibilitat de qualsevol dany material. Ara, tants anys després, entenem el seu neguit: com no podíem caure en l’obvietat que d’una ventada era molt possible que es trencaren unes quantes coses? Potser sí que n’érem conscients, però simplement no ens importava. Pagava la pena córrer eixe risc per notar com tota casa s’omplia de vent. Ara, tants anys després, continuem obrint les finestres quan a les acaballes d’agost els cels s’ennegreixen. Hem aprés, això sí, a no deixar coses a la vora de les cortines perquè puguen ballar sense entrebancs i així no haver-nos de preocupar de possibles trencaments i, a canvi, el llebeig inunda tota casa i ens recorda que res és etern, tampoc l’estiu. Les finestres de la Casa de Júlia també s’han obert quan els cels s’han fet foscos, tot assumint el risc que algunes coses es puguen envolar i d’altres, trencar pel camí. Ha sigut Estela Tormo qui les ha obertes de bat a bat en alguns moments, i en altres només de forma abatible, perquè tot s’impregne d’aires nous. El resultat és «Oscil·lobatent» (Hidden Track Records,
2025), el quart àlbum d’estudi de la formació alcoiana, un disc juganer, que s’esplaia amb les variables i la inestabilitat inherent als moments de canvi. Les lletres de les huit cançons que conformen l’LP dibuixen imatges potents i traspuen un anhel per trobar eixides possibles després de moments de trencament. Es tracta, però, d’un afany optimista que no tem la inestabilitat intrínseca als canvis: al contrari, Tormo l’abraça i l’esprem amb curiositat per esbrinar on l’acabaran portant els sacsejos. «Oscil·lobatent» comença amb contundència. La línia de baix d’«Animal» no deixa lloc a dubtes que entren aires de renovació a ca Júlia. «Rara avis» suposa el punt àlgid d’aquesta disrupció respecte als sons anteriors, per curta, per condensada i per estrident, potent i distorsionada. Al llarg del disc, avancem de la mà d’un pop sintètic ple de referències, algunes deliberadament descarades, com les tiradetes de canya a Cate Le Bon que trobem en la polifònica «Ante Meridiem» o la versió sintètica del seu «Oh Am Gariad», traduïda del galés al valencià en un acte que podríem qualificar de justícia sociolingüística. També ressonen, de manera més velada, altres formacions anglòfones com els canadencs Men I Trust o els anglesos Alt-J. Amb tot, pistes com l’optimista «Dalt» ens recorden que Júlia mai ha abandonat del tot la llar, l’espai primigeni on ens construïm emocionalment. Aquest regust familiar que ens queda a la boca en escoltar tot el disc de cap a cap té un responsable: Javier Vicente aka Carasueño, el productor saragossà que, des de Lar de Maravillas, ja s’havia ocupat dels treballs anteriors del projecte alcoià. Lluny de fer que tot s’envole, es trenque i es quede fet un desastre, l’oscil·lobatència ha permés Júlia refermar el seu so. La combinació de guitarres lleugeres i de percussions suaus amb la veu acaronadora d’Estela, tot sempre embolcallat de sintetitzadors que filtregen amb el dream pop, converteixen el so de Júlia en un de recognoscible que a més, amb aquest treball, es reafirma i s’encunya com a propi.

La cirereta del pastís la posa «Totes santes», la cançó que tanca l’àlbum i que condensa a la perfecció l’esperit del treball. La pista arranca amb un miol llunyà i breu que deixa pas a una sonoritat espiritual, gairebé litúrgica. A mesura que avança la cançó, a la guitarra i a la veu se li sumen gradualment altres instruments que n’engrandeixen el so: primer un sintetitzador, després la percussió i encara més sintetitzadors. La melodia que s’inicia a mitjan cançó es va repetint com una lletania que t’embadaleix, com t’embadalien les cortines amb la seua dansa fantasmagòrica de finals d’estiu i que, quan ja no ho esperes, s’atura gairebé abruptament com la finestra que, de colp, es tancava d’una ventada i et rescatava del rapte a què t’havien sotmés les cortines i el seu ball amb el llebeig.

(text de Lourdes Frasquet Porta)