Una pandèmia i molts, moltíssims concerts després, Mishima presenten el seu nou àlbum, el primer d'estudi des d'"Ara i res" (2017) i el desè de la seva carrera si comptem el directe "Ara i aquí" (2019). Gravat a Black Box, el santuari analògic de Peter Deimel a Angers (França), "L'aigua clara" no només insisteix en la seva aposta per la contundència sonora i la profunditat literària, sinó que la sublima.
Després de cinc anys sense nou repertori, David Carabén (veu i guitarra), Marc Lloret (teclats), Dani Vega (guitarra), Xavi Caparrós (baix) i Alfons Serra (bateria) assoleixen la plenitud en onze temes que enfonsen les principals virtuts de la banda. Un cant a la vida que no desvia la mirada davant dels seus abismes. "Una altra cançó d'amor d'algú que mai no ha sabut treure l'aigua clara" (Una altra cançó d'amor de qui mai no ha sabut treure res en clar), diuen a 'El gran lladre' , a manera de síntesi i clau del títol. "L'aigua clara" són cançons contra el pas del temps ('El gran lladre'), contra la por a un mateix (Per mi), contra el monòleg interior (Sé que ets tu) i, per descomptat, contra la nostàlgia a 'Un lloc que no recordi', peculiar crònica del confinament i single d'avançament. I també cançons a favor de grans personatges, ja sigui l'addicte en rehabilitació de 'Gener sobri', el campió de Go -el joc de taula més antic de la història- Lee Sedol, que no va aconseguir vèncer la intel·ligència artificial a 'God's Move (Lee Sedol)', o l'actriu porno 'Mia Khalifa', en una impactant reflexió sobre el tràfic de sentiments i el desencís a què aboca la societat de l'espectacle.
Amb 'Cotó' i l'adaptació al català de 'The Book of Love' (Magnetic Fields) com a divertits contrapunts romàntics, Mishima tornen pels seus furs amb un disc únic: ningú no escriu així; ningú sona així. Amb un estiu ple de festivals (Vida, Festival de les Arts, Cruïlla Primavera, Embassa't) i un directe immaculat, la gran banda rock de Catalunya torna.