Remuntem-nos a l’any 2007. Després de molt temps tocant en els grups més diversos (Laviporc, Autohaus Stopanski...) i encara amb l’herència del hardcore a flor de pell, Joan Pons va començar a escriure unes cançons que no encaixaven amb res del que estava fent. Era una matèria més personal, propera, unes cançons que ell, com un joc, anava gravant sol a casa seva, a Guissona, amb col·laboracions puntuals d’algun amic o dels seus nebots.
Aquelles gravacions, reunides sota el títol de Per què es grillen les patates?, es van difondre a molt petita escala. Van ser només 110 còpies fetes a mà. Molt poques, però les suficients com per posar en marxa l’activitat d’El Petit de Cal Eril, que va ser escollit per participar en un projecte de creació del Centre d’Art Santa Mònica i va haver de reunir una banda a correcuita amb els músics que tenia més a la vora. I així va començar a caminar el grup.
Més endavant vindria el teòric disc de debut, I les sargantanes al sol (2009), format completament per cançons noves i sense cap referència a aquelles primeres gravacions. Així, cançons tan emblemàtiques com “Mel”, “Tornaràs” o “Menys o menys” –que figuren entre les més estimades del seu repertori- han estat inaccessibles fins ara, igual que experiments del calibre de “Rap juganer” o ”Els gats” i també divertiments familiars com “Oh sí! Aussi”.
Ara, quan fa cinc anys d’aquelles sessions, arriba finalment l’ocasió per treure-les del calaix i constatar que Per què es grillen les patates? és molt més que una maqueta: és, en tota regla, el primer disc d’El Petit de Cal Eril. Una òpera prima rica i d’alt interès musical, que aguanta més enllà de la curiositat i d’algun pecat de joventut. I que emociona i sorprèn a parts iguals, com tot el que ha signat El Petit de Cal Eril des de llavors.
La presentem en una edició limitada en vinil, amb 490 úniques còpies numerades a mà amb tampons de patata, tal com ens ensenyaven a fer a l’escola.