En moltes llengües del món, jugar és sinònim de tocar música. Aquesta equivalència també és bona a Guissona, dalt de l'altiplà de la Segarra, on va néixer i juga amb cançons en Joan Pons, el Petit de Cal Eril. Amb el recent disc "I les sargantanes al sol", El Petit de Cal Eril demostra que també es pot fer somriure des de la cruesa i la malenconia.
Va ser fa un parell d'anys quan el Petit de Cal Eril es va posar a gravar música al menjador de casa. Des de llavors tot ha anat molt ràpid. La participació al projecte de creació musical del Centre d'Art Santa Mònica va donar entrada a nous companys de joc: en David, en Lluís i més tard en Càndid.
Tots junts han actuat en escenaris com el BAM, l'Altaveu, el popArb, el MMVV o l'Hipersons, a més de guanyar el Premi Tr3sC a la creativitat musical. Però el més important és que arreu on toquen la gent se sorprèn i somriu.
Amb el seu inconfusible accent de ponent, el Petit de Cal Eril ens canta cançons senzilles que viatgen a llocs inesperats. Ens parla de coses petites i d'animals de totes les mides. De la vida desenfeinada al poble. De no fer res i fer de tot. De la boira i del sol. I ho fa sempre amb un to entranyable, com si ens conegués de tota la vida.
El Petit de Cal Eril se situa en la millor tradició del folk psicodèlic: So orgànic i càlid, girs experimentals, regust popular, moments naïf, flautes, melòdiques, xilòfons, sorollets inclassificables... Se'l podria emparentar amb Gorky's Zygotic Mynci i Música Dispersa, amb Flaming Lips o la Incredible String Band. Però tot el que fa té un segell propi, potser per l'optimisme rural, l'olor de xiclet i el siroll de tractors de la Segarra. Folk psicodèlic de secà.