El Petit de Cal Eril emprèn la seva peculiar odissea. S’enfonsa al mar com un plom, aprèn a respirar sota aigua, esdevé objecte d’investigació científica, s’envola a l’espai i, en veure perillar la pròpia integritat, es transforma en plàcton i flota invisible per tot arreu.
És la lletra d’una cançó, però aquesta història podria resumir el periple del propi Eril. Es reinventa a cada disc, defugint tot camí previsible i, amb cara de no haver trencat mai un plat, el que va trencant són motlles. Després de la nostàlgia i l’angoixa de “Vol i dol”, surt el sol. Ell segurament no ho admetria però se’l veu optimista i content. Se’l veu lliure. “Ningú ens treurà mai les ganes de riure”, canta.
Amb tanta alegria, les cançons han aflorat una darrera l’altra... Una, dues, tres... I així fins a 17, les 17 joies que formen aquest doble vinil que es diu 'La figura del buit'. O del 8. Fins a l’infinit i més enllà!
A “La figura del buit” s’hi entra per la portada. Enfila’t pels balcons, tafaneja darrera les cortines i descobreix qui s’amaga rere el llençol del fantasma. Joan Pons emula Ray Davies en la doble faceta de narrador d’històries i retratista de personatges. Qui és R. Lee? Qui és el farmacèutic de Lleida? I la noia pèl-roja dels esclops? Tots són part d’un mateix univers, petites baules en la continuïtat del temps. “Som fets de somnis i vides d’abans”, “som tots miracles d’un esperit còsmic”, sí. O per dir-ho d’una altra manera: “Aquestes muntanyes ja eren aquí quan jo tan sols era un petit brot de pi”. Doncs això.
Si juguem amb la fonètica, la figura del 8 ens remet als micros de cinta i la tecnologia analògica. Aquesta vegada tocava seguir la lògica indie. O fins i tot punk. “La figura del buit” és pur do-it-yourself o, com a mínim, do-it-with-your-friends. El disc s’ha gravat al teatre de Guissona colze amb colze amb Mau Boada (Les Aus, Esperit!). El resultat és un disc de so negre i cru. La psicodèlia li surt per les orelles. Una mica com els Yo La Tengo versionant clàssics del soul. Una mica com el “Forever changes” dels Love. Hi ha melodies lluminoses d’escola Motown i harmonies californianes. Hi ha saxos, trompetes i trombons. I un cor de noies. I el so crunchy del hammond sostenint un edifici rítmic que per moments et voldria fer ballar. Tot forma un collage a l’estil “Sandinista”, on els hits potencials conviuen amb experiments impensables.
L’Eril ens emociona i sorprèn a parts iguals des d’aquella llunyana maqueta, “Per què es grillen les patates?” (fa poc reeditada en vinil), passant per la pressumpta innocència de “I les sargantanes al sol” (2009) i el misticisme de “Vol i dol” (2010). Després de desfer la banda habitual per reinventar-se, ara en Joan Pons reprèn el camí amb “La figura del buit” i afegeix més quirats a un cançoner que ja brilla entre el millor que ha donat la música de casa nostra en els últims anys.
Per més que es transformi i es reinventi, per més que jugui a la puta i a la Ramoneta, per més que tiri pilotes fora... Quan El Petit de Cal Eril es posa a cantar és incapaç de no fer-te feliç.