La carrera musical en solitari de Quimi Portet –que amb Viatge a Montserrat arriba a la setena entrega– s'ha caracteritzat per la imprevisibilitat, la versatilitat i la boutade lírica. Portet ha sabut alternar cançons esbojarrades i divertidíssimes amb la nostàlgia sentimental de "Cançoner electromagnètic", que a "Viatge a Montserrat" reprèn a mitges el discurs d'un disc que va aparèixer ja fa una dècada, gairebé alhora que "L'hora del pati”, penúltim disc d'Adrià Puntí, cantautor perdut a qui Portet dedica aquest darrer àlbum. Les noves catorze cançons de l'ex Último de la fila s'allunyen del minimalisme acústic de "Matem els dimarts i els divendres" (Música Global, 07), ja des del pirogen tema instrumental inicial, 'Música per cremar autobusos'.
El músic se sent més còmode amb línies de baix suggeridores, percussions correctes i guitarres gairebé ballables que refresquen puntualment la veu fosca, que en aquest cas explora les particularitats de les excursionistes de cuixes celestials (“Excursionista”), cert bucolisme que emmascara una ferotge crítica al teatre (Pasturarem entre els lliris), les possibilitats fornicatòries d'un poliesportiu (Si plou, ho farem al pavelló), la serenitat de les marededéus i l'espiritualitat de Montserrat amb més mala llet, més desengany i menys broma fàcil que en anteriors àlbums.