Mazoni no ha trigat ni un any a publicar nou disc. I això que a Jaume Pla no li han sobrat les estones lliures. El seu hit 'No tinc temps' va ser una veritable premonició, ja que 2006 ha estat ple de concerts, festivals, col·laboracions i també aventures com la Banda dels Lladres, acompanyant Pau Riba. Però les idees bullien al cap del músic empordanès i no ha volgut aturar-les. Just un any després d'"Esgarrapada", Mazoni ja té nou disc al carrer.
Inquiet per naturalesa, Mazoni ofereix un disc multicolor, beneït per aquella curiositat que l'obliga a trencar el motlle cada vegada. Cadascuna de les cançons de "Si els dits fossin xilòfons" està plena de detalls i matisos, és un món en si mateixa. El talent melòdic s'abraça amb l'experimentació musical i posa de manifest la consistència, d'una banda, amb rodatge. Miquel Sospedra, Aleix Bou, Jordi Rudé, Sisu Coromina i Genís Bou han acompanyat Jaume Pla al llarg de 2006 i ja formen un engranatge perfecte.
Un disc arriscat i polièdric
El nou elapé de Mazoni és una obra arriscada i polièdrica on continuen brillant les melodies que han catapultat Jaume Pla a la categoria d'orfebre del pop. Compagina la sensibilitat tropicalista de 'Se'm moren les plantes' amb l'experimentació afrobeat de 'Llampec/Ull de vellut'; ataca la psiquedèlia a 'Jeroglífics', flirteja amb el soul-pop a 'Memòria' i explora noves vies expressives amb el violoncel i el cajón d''El riu'. I també ofereix una versió explosiva del 'Maggie's farm' de Dylan, 'La granja de la Paula', adequadíssima en aquests temps de mileurisme.
"Si els dits fossin xilòfons" és un nou punt àlgid en la carrera de Jaume Pla. El músic empordanès atresora una trajectòria plena d'inconformisme. Va fundar la seva primera banda amb 13 anys i va anar acumulant projectes fins a erigir-se en líder dels seminals Holland Park. Després d'un any viatjant per Europa, però, va abandonar la banda per dedicar-se exclusivament a Mazoni, el projecte amb què ha trobat la seva veu personal i també el reconeixement del públic.