Alumne poc aplicat d'Història de l’Art i Belles Arts a la UB. Hiperactiu. Guionista de programes
top com Buenafuente, Polònia, Crackòvia i Minoria absoluta. Daltònic confés. Provocador.
Autor de les novel•les Hawaii Meteor, Segui vora el foc i Perímetre. També dels assajos 99
coses que hem d'aniquilar si volem ser independents i 99 personatges que has de conèixer
per entendre el món. Responsable, en part, d’”El Chiki Chiki” de Chiquilicuatre, la broma que
se'n va anar de les mans, i va acabar pixant-se damunt d’Eurovisión. Periodista. Enfant terrible
del programa de ràdio “La Segona Hora” de RAC1, que abans s’havia dit “El rosari de l’Aurora”
a Ona Catalana. Heroi dels fans de Forocoches, de Pawn Gang i de Kinder Malo. Professor
d’escriptura creativa. Col•laborador de revistes modernes com Time Out, Esguard i Vice.
Investigat per l’Audiència Nacional per haver tacat amb salsa de remolatxa uns ninots en un
programa de la televisió pública catalana. Pare. Veí de Vilafant. Compositor, lletrista, cantant
i guitarra de Caritat Humana. I, sense cap mena de dubte, l’únic ser humà del món mundial
suficientment boig com per trobar temps per dedicar a tot plegat.
Comença a tocar la guitarra i funda el seu primer grup –tot la mateixa setmana– el gener del
1996. A la maqueta d'aquell grup insensat, Poder Roig, ja s'hi apreciava el seu gust per les
lletres delirants i les melodies enganxoses. Amb aquella barreja de Green Day i Pere Ubu
van ser finalistes de la primera edició del Sona 9, el 2001 i, aquell mateix any, fan de teloners
dels Sopa de Cabra al Palau de Fires de Girona. Gairebé vint anys més tard i després de
militar com a baixista, guitarrista i activista a diverses formacions, decideix apostar fermament
per un projecte propi.
Jair Domínguez forma Caritat Humana l’any 2015 com a excusa perfecta per fer música
mentre hi hagués cervesa. Un pretext que finalment ha pres forma en un disc homònim
sorprenent de deu cançons. I és sorprenent perquè Domínguez es descobreix com un bon
cuiner de cançons: Caritat Humana no és una gamberrada, el caprici d’un personatge mediàtic
àvid de protagonisme o una “patillada”. No. Caritat Humana és el millor disc que podia signar
una ment inquieta i plena de prismes com la seva. Una col•lecció de cançons firmada per tots
els personatges que s’amaguen darrere de Jair Domínguez. Del punk al tendre. Del provocador
al catxondo. Del seriós al bufó. Sense cap mena de dubte, un disc ple de bones cançons i
grans tornades. De bones lletres, amb la motivació de remoure coses i adoctrinar la mainada.
O potser no. Potser tan sols es tracta d’escriure una banda sonora que acompanyi les cerveses.
Caritat Humana firma cançons de calat rock’n’roll com “Amb un Martell”, “Gordes d’arreu del
món” o “Foc al tribunal” juntament a joies pop com “La iaia” o “Mentre hi hagi cervesa” i altres
de més sofisticades com “M’agrada lo blanc” o “La furgoneta de l’Oleguer”, “Balleu, fills de
puta” o “Tortugues”, que haurien pogut firmar els Very Pomelo més inspirats.
Caritat Humana crea un univers de personatges secundaris, perdedors entranyables, que
podrien protagonitzar qualsevol pel•lícula de Todd Solondz. Canta a la dona grassa a la que
només li sobra amor, a la soferta dona d’en Freezer, al pobre diable que vol votar al PP, a la
furgoneta antisistema de l’Oleguer, als jutges que volen apagar fogueres amb alcohol, als
amants del “blanc” i les grans metàfores poètiques... També té moments pel cinisme, com el
que tanca el disc, amb la frase memorable “mentre hi hagi cervesa, no hem de patir per res”
o el hit “Balleu fills de puta” on la policia de l’ordre mundial convida amb l’elegància que la
caracteritza, a ballar pel bé de la humanitat. I moments més íntims, on aflora el Jair Domínguez
més assossegat, com a la declaració de principis de “Tortugues”. Sí, sembla mentida, però ell
firma un ferm i serè “Estimo les tortugues amb el seu caminar lent, no importen les modes,
elles van fent. Cap aquí i cap allà, que el tauró se’t vol menjar. No cal tenir pressa quan saps
el lloc on vas”.