David Pérez Barrachina, ERM, quan es transmuta en un sensible escriptor de cançons, ha volgut fer aquest exercici de retorn en el seu tercer disc. Desplega un cançoner fràgil i pròxim i clava els ulls en tres pilars bàsics: la infantesa ( “Sant Joan”, “Bestiabou”, “Estels fluorescents”);
el currículum afectiu (la bonica “Ombra i desig”, amb el concurs a la veu d’Agnès Aran (First Aid Kit), “Follia”, “Dalt del far” o la perspectiva del qui accepta i assumeix que ha de mirar enrere per extreure alguna resposta que el faci mirar cap endavant des d’una nova posició (“L’home que gira”, “Borles” o “Cançó de gesta”).
Material emotiu i sincer que ell farceix , com sempre, amb una mixtura que fila delicadesa i cruesa, imatges suaus amb descripcions realistes, no exemptes d’amargor o tocs dramàtics si la narració ho requereix. La novetat, però, és que “L’home que gira” és el disc en què l’electrònica que planejava al debut homònim “Erm” (Discmedi 2005) i, ja de manera més secundària a “Manifest líquid” (Discmedi 2007) , aquí ha perdut encara més pes. ERM abraça
aquest cop un so orgànic, amb subtils arranjaments i unes estructures molt treballades. La imaginativa producció d’Arnau Vallvé (Manel, Estanislau Verdet) afegeix matisos i imprevisibles vernissos a les cançons del músic català. Tot, per confeccionar un àlbum madur, valent, amb capes i pells, cantonades i miradors, possiblement, segur, el millor disc d’ERM.