El títol recorda la narració cíclica de la novel·la de Marta Rojals Primavera, estiu, etcètera (La Magrana, 2011), però Pau Vallvé enfoca el doble CD des del fred. Canta a “Que vingui l’hivern” al primer disc, que no es queda només amb la ‘serotonina’, sinó que s’enfronta a les ‘pors’ en les seves cançons, tot confessant debilitats: ‘Sempre m’espanto quan tot va massa bé’. Se sent còmode amb l’esperit saturnià ‘on l’abisme és tan gran’ (“Saturn”). El gran viatge sonor que ofereix neix d’una peça instrumental que amara totes les cançons titulada “Pareidòlia”, un concepte que assenyala la música com a generadora de formes segons les psicologies de qui la fa i qui l’escolta. I clou amb la instrumental “Ikigai”, concepte japonès sobre trobar ‘la raó de viure’. Abans, Vallvé ha enviat a prendre pel sac envejosos i gent de prejudicis (“Avui l’únic que vull”), ha esmolat guitarres per al seu autodespertar (“Quan tots els ocells ja no hi són”, “Jo i la il·lusió”) i ha estat capaç de crear espais tendres com la preciosa “A l’altre costat”. Al segon disc reneix per créixer més encara, a “Antiherois” o a “La Polinèsia”, amb una aclucada d’ull al “Júlia” de John Lennon, d’amorosa maduresa.