Fer un llarg viatge amb Txarango i compondre quatre àlbums en solitari amb el piano com a
pràcticament únic protagonista ha curtit i empoderat Sergi Carbonell per a presentar-se com el
cantautor que és ara. El pianista, segona veu i un dels compositors durant tota la trajectòria de
Txarango, enceta una nova etapa amb la que transita cap al pop i cap a altres estils que no havia tocat fins ara, però que sabran gaudir els amants de propostes tan allunyades i a la vegada tan pròximes com Jorge Drexler, Bon Iver, Sufjan Stevens, Vicente Garcia, Mumford and sons, The Lumineers, Beirut, Pedro Aznar...
En aquesta nova faceta, Sergi Carbonell ens ofereix un disc produït, gravat i mesclat al llarg del
2022 on cada cançó és un petit refugi, un espai de trobada, una zona de confort. Un univers tan eclèctic com el seu creador, que en aquesta nova aventura s’ha acompanyat i s’ha deixat acompañar per diversos productors i músics. Tota una gravació artesanal i compartida. De la producció se n’ha encarregat el mateix Sergi Carbonell amb noms destacats com Dani López, Arnau Figueres -músic dels Stay Homas-, Joan Borràs -músic i coproductor dels Oques Grasses- i Joan Palà -músic de Txarango i Stay Homas-. Les mescles han estat a càrrec de Joan Borràs, Ivan López, Arnau Figueres, Panxii Badii i Marc Usano. Pel que fa a la gravació, alguns fragments han estat gravats a casa de Carbonell i altres, als estudis La Coctelera, El Magatzem i Wasabi, així com també a casa d’alguns dels productors i al local de Txarango.
Obre el disc “Vull amb tu”, una cançó pràcticament artesanal, gravada a casa. Té una sonoritat pop fràgil, serè, acompanyat de notes electròniques. Parla del moment en que un sent que està en el moment, el lloc i la companyia adequada. A continuació arriba “Desaprenent”, una cançó d’amor sincer, que també és una cançó que revisa les dinàmiques de poder i els privilegis. “Desfer els vells patrons que em governen, revisar tot el que encara sóc, per trencar les inèrcies, despullar les creences, malgrat que pugui ser un procés dolorós”. Estimar bé, vaja.
“Si ve tempesta vull passar-la amb tu abraça’m fort refugi en la intempèrie”, canta Carbonell a la següent cançó. Es titula “Millor junts” i fa viatjar a Brasil gràcies a una bossa nova acústica deliciosa, esquitxada amb notes electròniques. Parla de la vida compartida com a fórmula d’èxit. La investigación de textures de “Millor junts” continua a “Al mar”, on hi ha la única col·laboració de Refugi. La cançó narra una història d’amor, que Carbonell canta amb la cantautora menorquina Anna Ferrer.
Pura arrel mediterrània, fràgil i preciosa. Pur amor serè que reneix “com el foc que balla en la
foguera”. Aquestes dues no són les úniques peces acústiques del disc. “L’Hidra” també aporta
aquesta vessant intimista a Refugi. La llavor de la cançó va néixer d’una conversa amb uns Zapatistes amb els que va compartir una marxa de protesta i dignitat fins a París. La cançó esclata a ritme de son cubà contra el capitalisme, que és un monstre que s’ha de combatre. “Que cremin els mercats i els mercaders dins seu i els seus diners”.
Continua “El viatge”. Aquí Carbonell torna a despullar-se per fer una declaració d’amor a tot el
procés compartit amb els seus estimats Txarango: “Guardarem com un tresor les nits d’aquest
viatge al fons del pit. Guardarem cada cançó, històries que ens expliquen i em fan feliç. Vam voler créixer plegats i ho vàrem fer en el llarg viatge”. De fet, si s’escolta en pau, tot el disc respira aquesta essència única del seu antic grup. “A les palpentes” és una joia musical, una delicatessen sonora gravada juntament amb el guitarrista Pau Figueres, el seu germà Arnau, que toca el baix i produeix, i el percussionista excompany seu a Txarango, Joan Palà. Parla de les persones que exerceixen de refugi, de les persones que són talismans i, a la vegada, àngels de la guarda. Aquella gent que és un regal de la vida i que s’han d’agrair i celebrar sense parar. “Per sort arribes tu i em dius que cal seguir aquest compàs, que sense l’alegria estem perduts”, escriu Sergi Carbonell.
Gairebé com si fos una marxa militar, a “Libre y guerrera” Carbonell fa un cant ple d’amor i
admiració a una persona que lluita per un món millor, que burla “el miedo en la frontera”. No és l’única cançó que intenta donar un punt de vista diferent sobre el planeta terra, ja que a “Mestissos”, Sergi Carbonell ofereix una oda a la diversitat, al mestissatge musical que fa anys que marquen la seva vida. “És mestís i divers tot el món que ens envolta. Som trossets de molts llocs, som empremta i memòria”. I remata, “jo em sento d’allà on em porten els peus, avui sóc d’aquí i demà seré d’arreu, som núvols d’un mateix cel. Carbonell segueix reflexionant íntimament a “Qui sóc jo”, una peça de sonoritat contemporània on es fa preguntes existencials, metafísiques i molt íntimes que traspuen fragilitat i vulnerabilitat... Perquè al cap i a la fi, rere la cuirassa, tothom hi té inseguretats.
Encarant la recta final del disc, hi ha “Refugis i intempèries”, que és la cançó que dona sentit al disc. És una rumba passejada, feta artesanalment a casa, que parla sobre els refugis vitals: “una cançó, una data, un lloc, una meta i sovint, l’escalfor d’un record”... que salven a tothom de les seves pròpies frustracions. Seguint amb la producció artesanal, però amb una sonoritat més pop, arriba “Te echo de menos”, que parla del trobar a faltar i de la tendresa que provoca. Tota una demostració d’amor sincer.
Refugi arriba a la seva fi amb “Tots els camins”, una altra carta d’amor. “Em deixo endur per un amor sincer i alat, em fas sentir la immensitat, es dilueixen el temps i la gravetat”. L’amor com a culminació de tot camí, com a refugi sentimental i emocional, com a cant a la llibertat. El millor comiat d’un disc que serà un punt d’inflexió en la seva carrera com a cantautor.