Matilde Salvador, amb veu de dona
El nom de Matilde Salvador és recurrent, quan volem fer referència a la creació musical
femenina feta a l’Espanya moderna. És el nom d’una dona que representa una generació
amb un destí que va tenir cara i creu. La cara dels nascuts en una primera meitat de segle
XX, que semblava ben enfocada cap a un progrés social, cultural i polític —potser no tant
econòmic— i que, en canvi, es van topar amb la creu del feixisme, de la guerra i de la desfeta
d’aquella utopia amb totes les conseqüències.
Matilde Salvador havia nascut en una família de músics, filla del violinista Josep
Salvador i Ferrer i germana també de violinista, Josefina Salvador, a més de la seva tia
Joaquima Segarra, que era pianista i que va ser la seva primera professora de música.
Matilde sentiria la veu de la composició ben aviat, en l’adolescència, entre els quinze i els
divuit anys, quan va compondre la seva primera cançó per a veu i piano: Cuentan que la rosa.
Poc després acabaria els estudis musicals al conservatori i seguiria els estudis de composició
i d’orquestració amb Vicent Asencio (1908-1979), amb qui es va casar. Haver tingut el pare i
el marit músic va facilitar la seva dedicació a aquest art sense que es veiés entorpida pels
prejudicis socials o familiars que en aquella generació condicionaven la vocació creativa
d’una dona.
Ben al contrari, en el cas de Matilde Salvador, la música va agafar sobretot el cos
d’una veu plena, poètica, en forma de cançó, que va ser el gènere en què es va prodigar a
bastament, posant música a més d’un centenar de poemes d’autors de la seva generació,
entre els quals trobem fins i tot versos de Salvador Espriu. La paraula i la música unides en
la cançó van portar l’obra d’aquesta dona per molts camins sonors, fins a la creació de
l’òpera, l’obra total, la que uneix totes les arts, com Vinatea, que va compondre en
col·laboració amb el seu marit i que va estrenar al Liceu el 1974.
La música de Matilde Salvador beu de les fonts populars hispàniques que van
marcar la seva generació, crescuda amb la llum de Manuel de Falla. És, per tant, una música
de caire auster, atàvic, que sembla mastegar les paraules per donar-los el color del
sentiment més adequat, fidel a la intenció de la paraula. Isabel Monar les ressegueix amb la
veu amb absoluta devoció, com mostra en aquesta gravació feta en l’homenatge del seu
centenari que ha compartit amb la pianista Concha Sanchez Ocaña.
La tria de les cançons és intencionada perquè les de Matilde Salvador dialoguin
amb les d’altres compositors de la seva època, en concret amb les del seu marit i amb les de
Frederic Mompou. Tots dos s’inclouen entre dos reculls de peces de Matilde, Arietas de
primavera, amb la paraula de Juan Ramon Jiménez, que enllaça amb les cançons més recents
de Fernando Cabedo Pérez, i Canciones de nana y desvelo, sobre poemes de Carmen Conde.
Un recorregut “al voltant de Matilde” en què sobresurt la seva música amb la força
cromàtica i l’expressió del traç que es reflecteix en la seva pintura. Dues maneres, la visible
i la invisible, de sentir la veu d’una dona que canta per sempre.
MÓNICA PAGÈS