He de reconèixer que, de vegades, quan els crítics fem servir allò que una banda no pren presoners en realitat no fem més que deixar-nos portar per un tòpic que moltes vegades no s'encaixa com hauria de ser. Però, quan sí que ho fa, ho fa a la perfecció. És el cas del quartet de Tarragona Crim, uns paios que no tenen pels a la llengua. Ells encarnen com ningú a aquest tipus de bandes que no abaixa mai la guàrdia, que endolla els amplificadors, enfonsa les clavilles als seus instruments amb rotunditat i, al minut següent, ja està sonant com un tro. Fa anys que ho fan, però després d'un "Crim" (11) en què tres hits aixecaven l'edifici, van aconseguir el seu particular estat de gràcia amb "Blau sang, vermell cel" (16).
Ara, dos anys més tard i davant de la sorpresa dels infidels i l'orgull dels adeptes, publiquen un àlbum a l'alçada –com a mínim- del seu predecessor. Un disc de dotze cançons de punk rock cantat en català, amb la rotunditat del hardcore i l'esperit del street punk. Una orgia de sing-alongs, baixos trotons, riffs pesants i solos de guitarra desbordantment melòdics que acompanyen la cavernosa veu d'Adri, una veu que evita els tòpics a cada de les seves lletres. Perquè Crim utilitzen els mateixos elements que moltíssimes altres bandes, i les mateixes paraules, però amb un mestratge tal que els converteix en un dels noms imprescindibles del gènere aquí i ara. No sé si li hauran venut la seva ànima a aquest déu que és a l'infern i a qui acudeixen en diversos passatges del disc, però el que és clar és que després d'escoltar de l'estirada cançons com "Potser no hi ha final", "Caiguda lliure", "La puta Copa del Rei", "Pare nostre que esteu a l'infern", "Ullals de llet" o "Quan tornin les sirenes" a un se li dispara la fe fins a límits inimaginables. La fe en què el punk rock encara pot moure muntanyes, patejar culs i remoure consciències.
(Joan S. Luna - Mondo Sonoro)