Jordi Lanuza, nom que s’amaga darrere Inspira, és el tercer vèrtex d’un triangle inquiet completat per Pau Vallvé –també conegut pel seu alter ego Estanislau Verdet– i Maria Coma, titulars del duet u_mä. Tots tres poden mobilitzar-se amb propòsits ben mutants: des d’acompanyar Coma als seus concerts (Lanuza com a baixista, Vallvé a la bateria) fins a agitar la nit del barri barceloní de Gràcia des del bar Vinil() o donar cobertura al nou treball d’Inspira. Dels Estudis Miau, laboratori d’aquest ménage à trois experimental, surt ara el segon àlbum de Jordi Lanuza, és a dir, d’Inspira: Escapistes (Amniòtic Records, 2010), un disc on planteja un salt endavant pel que fa als patrons del pop català contemporani. Davant el costumisme folk i la vinyeta casolana que tant abunden a l’escena actual, aquest grup, que es va estrenar amb Cova placenta (Cydonia, 2008), es marca fites molt més retorçades i allunyades del pla terrestre.
A Escapistes, el seu autor treballa a consciència amb molts materials, diferents capes de so i nivells de sensibilitat, amb un resultat final d’aclaparament serè de la percepció. Darrere les composicions de Lanuza sembla que hi hagi un cantautor amb la tradició forestal d’un Nick Drake o el temperament d’un Jeff Buckley, però el tractament que reben els seus girs melòdics i les seves estrofes il·lusionistes condueix cap a una altra cosa: un post-rock en òrbita còsmica pausada que defuig les temptacions efectistes i segueix el seu camí sabent que la força de la gravetat és en el seu bàndol. Inspira avança i commou amb mètodes propis d’una lenta sessió d’hipnosi, dosificant els crescendos i donant-los una aparença del tot naturalista, de tempo sensual i poderós, més a prop dels moviments de plaques tectòniques d’uns Godspeed You Black Emperor! que de la lírica ploramiques de Radiohead. Hi ha clarianes al bosc, com “Focs i brases” (amb unes inflexions vocals intimistes que ens poden fer pensar en Refree) i la gairebé mística “Moments de cristall”, i artefactes que prenen altura moguts per una força interior: “Sona el despertador”, “Marbres genealògics” o la que tanca el disc, “Plou (i no vol parar)”, tenen un caire de pel·lícula d’art i assaig... en 3D.

Inspira és el projecte de Jordi Lanuza, autor de les cançons, però aquí s’hi endevina la intervenció consellera i executiva de Pau Vallvé, responsable dels arranjaments i la producció, i que hi aporta sons de mellotron i carilló, i una bateria que, sovint, sona tan expeditiva com a les cançons de Maria Coma. També hi col·laboren una dotzena de músics a càrrec de tot tipus d’instrumental, vents i cordes incloses, i Enric Montefusco (Standstill) posa la seva veu a “Onades de nit”, un tema proper a un emocore intimista. Tot aquest equip fa d’Escapistes un treball situat en un nou estadi del que anomenem la ‘nostra escena’. No ens el prenguem de broma: discos com aquest han d’esborrar qualsevol indici d’acomplexament