A l'illa de Mallorca, Jorra Santiago és una celebritat underground, un guitarrista venerat, un músic respectat i un personatge estimat (hi ha xapes i adhesius amb la cara, i l'expressió «puto Jorra!» ja forma part del folklore local). I és que, malgrat la seva joventut, Josep Ramon Santiago Peset acumula un currículum demencial, en què destaca la seva participació en alguns dels projectes musicals més importants sorgits de Manacor (ell va néixer allà, com a cert tenista i tal) i rodalia: Miquel Serra, Roig!, Saïm, Manfel, Pujà Fasuà, etc., etc., etc...., i Lost Fills.

Seguint els seus passos podries explicar un terç de la història recent del rock mallorquí, però sobretot hi ha el fet que sempre ha estat un músic que ha aportat una personalitat molt definida a cadascun d'aquests grups i una manera de tocar que finalment cristal·litza en un projecte a la seva altura: Jorra i Gomorra és la seva aventura més personal, el cop sobre la taula; i "Música sèria", la seva jugada mestra, el corol·lari de tres anys gravant cançons i publicant-les en casset.

Iconoclasta com pocs, resulta impossible no caure rendit al sentit de l'humor i a la seva innata elegància per pair tots els tics del pop per regurgitar-los amb mestratge. ¿Potser algú podria haver compost una cançó més bella per a l'amant del Rei (el veritable, no el que tenim ara)? Se us acudeix millor himne per a la mandra total que «Deixeu-ho» («deixa-ho per demà, ningú ho assabentarà» és l'hosanna dels gandulets, no?) I què em dieu del hit totalitari «Windom Earle» («tot anirà bé si no oposeu resistència»... a Kim Jong-un li encantaria!) o el colorisme indestructible d'aquest cant a l'amnèsia alcohòlica titulat «On he deixat les claus?».

Ja et dic que escoltant "Música sèria" t'assalten diverses certeses, col·lega: la primera, que Jorra Santiago és un dels músics i compositors amb més talent que hagin sortit de l'illa en els últims deu anys (i només en té 26, Puto Jorra !); la segona, que has d'aconseguir una d'aquelles xapes amb la careta de querubí amb galtes de cabell d'àngel; la tercera és que, com ell canta, val més no oposar cap resistència i viatjar agafadets de la seva mà pel camí de rajoles grogues que porta al Valhalla del pop, on tota melodia és perfecta i cadascun de nosaltres té el seu propi poni. Vaja: dóna-li al play, submergeix-te a Jorra, fa olor la seva aroma, acaricia'l... A què és suau? Rendeix-te al sabor. Lliura-li la teva ànima. Cavalca el teu poni.