Els vessaments químics d’Ercros al pantà de Flix havien de tenir la seva part positiva. Potser sense aquests adulterants no haurien sorgit personatges com Xarim Aresté, que de petit va beure d’aquelles aigües i ara, com caigut a la marmita de la poció màgica, escampa arreu el seu do en forma de cançons. Ara ens en brinda una nova i brillant dosi en el seu nou disc, “La rosada”.
Després de la cruesa i la sinceritat a raig de “Lladregots”, ara Xarim Aresté aparca la guitarra. O millor dit: aparca una forma de tocar la guitarra per relacionar-se d’una altra manera, nova, fresca, amb el seu instrument de sempre. La guitarra és la base de tot, sí, però no reclama protagonisme sinó que esdevé coixí, al servei de les necessitats més bàsiques de cada cançó. El vell guitar-hero deixa enrere els solos i els riffs pirotècnics per esdevenir un artesà de les cançons. A més, en Xarim hi descobreix també una nova forma de cantar, més serena, més propera, tot i no renunciar quan cal a aquella veu quasi esqueixada que ja és part de la seva identitat musical.

I és que “La rosada” és un disc de cançons. 10 cançons com 10 sols. 10 paisatges. 10 aventures. Totes ben diferents, cadascuna més addictiva que l’anterior. Un disc que desprèn màgia i frescor en estat pur. No és, de fet, la rosada el millor refrigerant natural que existeix?

Les pinzellades musicals que trobem en aquest disc són incalculables. Del folk més despullat (“Bon vent”, “Lleons marins”) a un impressionisme propi dels Beach Boys o The Dodos (“Pensant en cercles”); de la rauxa balcànica (“Ple de gom a gom”) al cru intimisme de “Jo t’estimo”, potser la peça més sincera del disc. Gotes de jazz manouche, aromes de Marc Ribot i Tom Waits, salabror mediterrània (“Quatre fulles”) i un mig temps d’escola Van Morrison del calibre de “La Santa Espina”. I no ens oblidem del mordaç tema que obre el disc, “A l’Univers li sua”, per recordar-nos com rellisquen, a la resta de la humanitat, la majoria de coses que proclamem als quatre vents per les xarxes socials.

“La rosada” és un disc lluminós, edificat sobre una base austera però sòlida, amb els guarniments justos que reclamava cada cançó, com per exemple subtils arranjaments de metall. És una obra pensada i construïda en primera persona, que creix amb les aportacions de grans músics amics. Després de donar forma a l’esquelet del disc en la intimitat domèstica, Xarim Aresté va destil•lar-ne l’essència per enriquir la paleta de colors a l’estudi amb la complicitat d’un company ja habitual de viatge, Ermengol Mayol.