“Surplus” es un regne encantat poblat per melodies màgiques. La melodia com a pedra filosofal, genoma i raó d’ésser del pop. Melodies. Ara exaltades, ara tendres i melangioses. En ocasions refrescantment clàssiques; en d’altres, sorgides d’un calaix que mai ningú no havia obert abans. Melodies etèries i exquisides. Melodies directes. Melodies de porcellana i de cristall, naïves per moments, dolçament torbadores a estones. Melodies que en Miqui Puig com a productor ha sabut tallar a mida del cor i l’ànima dels Glissando*. Melodies que vesteixen poesies i adquireixen vida quan es troben amb la preciosa veu de la Laia, com si es tractessin de misterioses titelles japoneses.
Per a molts, Surplus és la passa endavant que el pop facturat a Catalunya venia necessitant des de feia molt. Una passa que es venia gestant des de fa temps, que anava cobrant forma pausadament, enriquint-se dia darrera dia, guanyant en fermesa i complexitat, com correspon a una obra cridada a convertir-se en un referent de la darrera generació del pop de casa nostra.