La majoria dels músics busca aquest no-sé-què inexplicable que batega viu sota les cançons. Això que anomenen encís, energia, màgia. El geni que habita les melodies i apareix quan se l'invoca bé, amb el cor tranquil i la paraula justa. Hi ha discos que han de ser celebrats perquè hi batega aquesta substància calenta. Passa aquí, a "Sempasúchil", el disc que reuneix quatre grans músics de l'escena gallega al voltant d'un grapat de bones cançons. Un àlbum de música instrumental en llenguatge pop gravat en una aproximació jazz, tots junts en una idèntica respiració per atrapar aquesta atmosfera on les melodies es fan creïbles, on el que és improvisat i sentit es mostra en tota la seva senzillesa. Perquè el que és sincer és bonic i res commou més que la música tocada des del cor commogut del mateix músic.
El guitarrista Antonio Casado, que ve de col·laborar amb Lucinda Williams, Maceo Parker o Carla Bruni creua els seus arranjaments pop, de clàssics com Wichita Lineman amb el vibràfon jazz de Ton Risco, col·laborador habitual de Jorge Pardo. Entre ells i la consolidada secció rítmica composta per Alfonso Calvo (contrabaix) i Miguel Cabana (bateria) es teixeixen harmonies que es toquen contingudes, sense escarafalls, amb una solidesa fabulosa i una delicadesa que commou el profà. Això no és jazz. Això no és pop. Això són cançons instrumentals, alentiments hipersensibles que parlen de veritats poderoses amb un llenguatge senzill, capaç d'atrapar fins i tot qui no transiti aquests mons. Els instruments no diuen "soc aquí", sinó "parlem junts". I junts creen, formulen, construeixen alguna cosa nova i definitiva.
Sempasúchil és el nom d'una flor que Ton Risco va recollir a Mèxic per fer-la florir a aquest costat de l'Atlàntic. El tema dona nom també a la banda i al moment, a aquesta respiració coral que va saber atrapar als Estudis Mans el productor Iago Lorenzo, tan acostumat als enregistraments de rock que brilla en aquest desafiament instrumental en clau de pop, blues i jazz. Amb una delicadíssima portada, obra de l'artista Iria Cortizo, Sempasúchil és un artefacte sonor que serveix com a ofrena a aquest encís inexplicable. El geni de les coses bones. Perquè aquest és un disc d'atmosferes on allò que es vol dir no té paraula ni cos. La plenitud feta música.
Carlos Risco