El disc pretén abraçar el conjunt de les obres del compositor català, Pere Casas (Terrassa, 1957-Sabadell, 2022). Des de la primera obra Carrusel de l’any 1987 fins la darrera d’elles, In memòria est... (2019); així doncs, la seva obra completa per a piano aplega més de 30 anys de treball d’un dels compositors més personals i originals del nostre present. Caldria però dividir la seva producció en tres parts ben diferenciades; per una banda un període inicial que comença amb la peça Carrusel, obra de joventut que culmina amb les Set paràfrasis sobre el nom de Brahms i els Estudis, ambdós coincidents en el temps (1999-2001). Aquest primer període tanca una època de cerques que es caracteritza per un pianisme clàssic hereu de formes del passat però a on ja es deixa entreveure una simbiosi profunda entre aquestes formes clàssiques d’arrel tradicional i la recerca d’un llenguatge propi (presència del jazz, ús i gust per les dissonàncies de segona menor, utilització dels unísons dins una harmonia fortament dissonant,...). Llenguatge dissonant però amb una rítmica de ressonàncies jazzístiques fa que molt sovint la seva obra sigui dificilíssima d’etiquetar i estigui allunyada de les modes del moment. La força d’aquestes primeres obres provenen d’aquesta tensió; la tensió d’una renúncia, la de l’encasellament fàcil, i l’afany d’independència creativa. Després d’un període llarg de deu anys, trobem una segona època que aplega el període 2011-2013 a on el compositor va trobant un llenguatge més personal, a estones experimental, a on l’ús de la dissonància queda engolit per un estil cada vegada més sever que reclama un espai; des de l’exultant Carta a Kurtag, passant per la bellesa cristal·lina de la Carta a Ravel, o bé, les fascinadores Cartes a Ligeti 1 i 2, amb la torrentada de notes en ritme acumulats replegant-se per tot l’espectre agut del piano , tal vegada homenatge sentit al compositor hongarès . Inoblidable també l’homenatge a Oscar Peterson amb un riquíssim i absolutament commovedor sentit rítmic d’una imaginativa línia melòdica que es desplega de manera desbordant al llarg de tot el teclat amb un tractament virtuós de l’única mà que intervé en tota la peça: la mà esquerra. Finalment, el període de maduresa que comprèn els darrers anys de la dècada dels anys 10 i que el sentit de les obres molt sovint prenent forma de soliloquis, de monòlegs interiors a on malgrat que el llenguatge i el treball de composició ja està plenament consolidat, aquest queda soterrat i dominat per una veu poètica que en molts casos va més enllà del propi llenguatge musical i que s’atansa a allò que seria un espai merament personal, l’espai interior, el més íntim però alhora el més inaccessible. Queda en la memòria el formidable MiOramka o bé l’Ingràvid 2, obra estranya, ampla, de subtil bellesa. Els gestos musicals es comprimeixen, el material musical cada vegada està més desprotegit, més despoblat i actua com a petites inflexions dins un espai cada vegada més inabordable tan ben descrit en Shu, la primera obra que obre aquest nou període, o bé en els sons reverberants d’espais abissals de la darrera de les peces, In Memoria est..., sentit homenatge al compositor estonià, Arvo Part. Així com el segon període el compositor es mou i busca a partir de referents externs (totes les Cartes a... podrien donar-nos signes explícits de la seva obertura vers referents externs, o bé les Espiègles, una mena de retrat coral de família, irònic, ple de sentit de l’humor i de vida), en aquest tercer període el compositor es retrau, es queda quiet, parla des de si mateix i cap endins, el moviment és més estàtic, més invertebrat, passen coses però aquestes coses cada vegada són més immaterials, pesen menys i l’ús del silenci s’imposa; notem en les darreres obres una actitud més refractària a l’extern, malgrat l’ús i assimilació de les tècniques esteses sobre el piano (manipulació directa sobre les cordes i manipulació del so resultant, a Edeïsa per exemple) que mai s’ubiquen fora del seu llenguatge habitual, enriquint-lo sense pervertir lo, buscant les fronteres que delimiten el seu interior i dibuixant un espai encara més reduït, més íntim. Sigui doncs aquest disc l’oportunitat de donar a conèixer una obra per a piano ingent, important i necessària d’un dels compositors més rellevants de la seva generació; Pere Casas, compositor, mestre i amic.
David Casanova