Si algú pensava que a la mixtura entre la rumba, les músiques d’arrel llatina i el rock ja havia estat exprimida fins a límits difícilment superables, és que abans no havia tingut a les mans un disc de La Pegatina. Sabem que és un tòpic, però ho direm igualment perquè en aquest cas és veritat: poques vegades un artista és capaç de plasmar en un estudi la intensitat del directe. I això és el que ha aconseguit el grup de Montcada a Xapomelön, un tercer disc sucós –21 temes–, descaradament jove, i que culmina la trajectòria d’una banda que ha crescut tot fent un ús intel·ligent de les xarxes socials fins a esdevenir un fenomen de masses de difícil homologació. El salt qualitatiu amb el nou treball, a més a més, és notable. Xapomelön no és el clàssic recurs d’una banda de directes per omplir els períodes morts entre gira i gira. És un producte ambiciós que, com el seu precedent, Via Mandarina (Kasba, 2009), sona fresc i vitalista amb la innocència adolescent de qui ho vol tot i ho vol ara. Al mateix temps, i això no és gaire habitual en aquestes produccions, el disc està molt ben fet: s’hi noten les hores passades a l’estudi (MusicLan i Atlàntida), amb l’objectiu de reinventar una sonoritat bastarda on la rumba troba còmplices en la ranxera (“Sorranchera”), la cúmbia (“Muerdéme”), els ritmes jamaicans (“Janoveva”) i els sons discotequers (“Foxy”). Escoltant-lo ens adonem que artistes com Manu Chao, Obrint Pas o Fermin Muguruza són referents per a una generació que entén la música com un terreny on tota frontera hi sobra. La Pegatina ha bastit tota una Torre de Babel on estils i llengües s’alien a la recerca de la festa ideal. Petarà fort.Roger Palà