Hi ha veus amb ham, amb un esquer tan cridaner que un només es pot acostar i deixar-se arrossegar convençut. Allà hi ha algú, es pregunta l'oient curiós quan una d'aquelles veus especials, estranyament familiars, travessa la cançó. Aquí hi ha algú, afirmem quan el mallorquí Miquel Serra s'aproxima per cantar-nos alguna història. El seu tacte especial per abordar el cos d'una cançó i despullar-lo o vestir-lo amb capes suggerents va quedar ben perfilat al recopilatori (2009-2010) (Foehn, 2012), una selecció de peces extretes d'un parell de treballs autoeditats: "Opilions” (2009) i “Música útil” (2010). Ara, Serra segueix ampliant un cançoner molt personal que en aquest “Roses místiques” es desplega generós a través de 18 temes, enllaçats amb trames de folk, pop i psicodèlia. Com és habitual, emotius records d'infància es barregen amb reflexions pausades i apunts sincers on es torna a constatar el seu amor absolut per la terra i la natura. Disc sentit, inquiet, bonic i, també, envoltat de suggerents boires, “Roses místiques” captura el seu autor en pinzellades suaus i aventureres. Seguint l'exemple d'aquests paisatges que s'aixequen davant nostre per fondre senyals i rastres reconeixibles al costat de racons frondosos. D'un pessic acústic a una hipnòtic brunzit; del rasgueig càlid a unes guitarres planadores. I, sobretot, ja ho dèiem al principi, una veu que funciona com una estupenda llum guaita. Aquesta llampada que continua vibrant fins i tot quan el cantant ja ha callat. La cançó és viva…
Dimas Rodríguez