Somnis, faules i l'abraçada íntima de la llar es combinen a "Cyclamen", el cinquè àlbum de la cantant irlandesa/catalana Núria Graham.
Mentre que el quart àlbum de Graham, "Marjorie" (2020), va ensenyar el seu costat pop més personal, abastant teclats i el subtil tictac de les caixes de ritmes, "Cyclamen" és una obra tendra i jazzística que convida a l'oient amb acords de piano ressonants, guitarres acústiques serenes, música elegant i discreta que suma cordes i línies errants de contrabaix, sense esmentar els tocs de fagot, arpa, flauta i saxofon. Cada instrument és com un personatge al món de somni de "Cyclamen", independent, però parteix d'un tot major, amb la veu exquisidament característica de Graham que ens guia com a far.
Graham es va inspirar en "Ciclàmens", en faules imaginàries, somnis premonitoris i missatges de la natura. El disc porta el nom d'un gènere de flors autòcton de la conca mediterrània i les cançons parlen de gira-sols, ocells, muntanyes, pols i fonts. En la seva naturalesa malenconiosa i jazzística, "Cyclamen" podria recordar el clàssic "Astral Weeks" de Van Morrison. Però Graham aporta a la barreja un toc d'humor suau i psicodèlic, millor vist al primer senzill de l'àlbum, "Yes, It's Me The Goldfish!", una cançó tristament encantadora que combina perspicàcia i enginy amb un cor inoblidable.
"Cyclamen" sona uniformement fantàstic. Però això significaria poc sense la força de la composició de Graham, que troba el seu punt màxim al seu cinquè àlbum. Procida, que supera i segueix Cyclamen, s'assembla als Beach Boys en la seva forma més airejada, amb canvis d'acords impredictibles i cors espectrals; "Fire Mountain Oh Scared Ancient Fountain" té la força atordida de la hipnosi musical, enrotllada al voltant d'una tornada brillantment enganxosa; "Disaster in Napoli" recorda el clàssic PJ Harvey en el seu poder del blues primitiu (.)