El ballet és un art gràfic; blanc i negre, traços retallats
en l’espai de l’escenari pel ribot dels cossos; posats, figures i
gests enigmàtics desapareixent i reapareixent... Transferim
aquesta idea al teclat del piano: cignes blancs i negres; set
Odiles i cinc Odettes en l’estret escenari de l’octava. Les
pirouettes i els fouettés dels dits, el port de bras d’ambdues
mans, les hàbils variacions i els meravellosos salts, una mà per
sobre de l’altra, que travessen tot el teclat... Aquí, davant dels
meus ulls, apareix una singular pel·lícula d’arxiu del 1927: les
mans de Sergei Prokófiev executant un vertiginós ballet mut
sobre el teclat. De forma dansant, amb eloqü.ncia i dúctil
físicament, el compositor recorre la música del final de la
Sonata per a piano núm. 4 amb la infal·libilitat d’un
somnàmbul, d’un home posseït.
Ara multipliquem aquesta impressió per dos. I ja ho tenim!
Tota una xarxa de mans ballant, lliscant, entrellaçant-se,
saltant I corrent; dits congelats com llebrers just abans de la
carrera. Rebot àgil de piano a piano, quelcom semblant al joc
exquisit de tenis en la darrera obra mestra de Debussy, Jeux,
o en la seva suite per a dos pianos En Blanc et Noir. El blanc i
el negre, el sol i l’ombra - ballet en blanc i negre. Les gràfiques
Metamorphoses d’Escher i també les seves mans
autodibuixades...
L’aeri pas de deux de dos instruments aparentment
maldestres. El duo de pianos no és només la suma mecànica
de dos instruments idèntics o de construcció molt similar; és
un nou instrument en si mateix, un conjunt de dues persones
similar a un centaure, dos pianos de cua, quatre mans, 176
tecles, vint dits; acústica dansant, agregats tonals complexes
i sempre canviants.
DRAGOMIR YÓSSIFOV