En escoltar i estudiar la música de Moisès Bertran, vaig tenir una doble impressió. La primera, en la superfície, fou que no era fàcil copsar-ne les coordenades compositives en relació a l’ampli espectre d’estils musicals existents avui en dia. La segona, més profunda, adonar-me que Bertran, amb una expressió pròpia i precisa, escriu una música personal i única.
En general, un pot descobrir fàcilment el llenguatge i l’estil musical de molts compositors. Alguns emfatitzen i confien molt en les tècniques de composició contemporànies i, amb un control extrem de l'expressió emocional, es fan enrere a l'hora de mostrar el seu propi caràcter individual. Ben al contrari, la música de Bertran no sembla revelar cap estil en particular ni presenta una tècnica o una sonoritat noves. Les seves partitures i les seves notes són modestes i, de vegades, s'assemblen a les dels compositors barrocs. Bertran crea una música que no es pot definir fàcilment a partir d’elements tècnics i estilístics coneguts o a través de l'aparença òbvia d'elements musicals.
L’escolta atenta de les peces d’aquest nou CD em va fer adonar, de manera definitiva, que Moisès Bertran expressa, d’una manera molt personal, vivències que li són essencials; relats de vida, que no estan ocults per elements superficials que ens pugin distreure, sinó que les seves notes, humils i úniques, ens descobreixen el seu jo més profund; ens mostren la seva esfera emocional i sentimental. Tot seguit, en els meus comentaris, explicaré detalladament com i per què he experimentat una bellesa musical tan profunda.
GEON-YONG LEE
Professor emèrit de composició
Cofundador de la Universitat Nacional d’Arts de Corea (K-Arts)