A l'època que correspon als autors d'aquest disc (final del segle XVIII a mitjan segle XIX) el terme sonata no sempre es referia a una obra en diversos moviments sinó també a una peça simple, d'un sol moviment i textura còmoda, tant per a l'intèrpret com per a l'oient. Si la sonata en diversos moviments provenia de l'evolució de la suite de danses, la sonata en un sol moviment tenia com a autor de referència Domenico Scarlatti, el catàleg del qual supera les 550 sonates per a clavicèmbal.
L'estructura d'aquest model és molt reiterativa: es tracta d'una obra breu en dues parts repetides i temàtica sonora molt pròxima, el que podríem indicar en terminologia moderna com a A-A' en què el període A' és iniciat a una quinta del període A, d'aquí la seva consideració com a sonata bipartita. Construïda en general sobre valors ràpids i abundosa ornamentació, evoca la resposta sonora del clavicèmbal, que no permetia apreciar valors de durada llarga i era més apta per a estructures sonores vives i cadencials.
Les obres del present disc juguen amb aquesta ambigüitat instrumental. Sonen bé al piano, però en molts casos presenten evidències del seu origen clavicembalístic tals com el diapasó reduït, els valors ràpids, la contínua ornamentació de la melodia i la subjecció a una estructura expositiva simple i reiterada.
Cal deduir de l'abundor d'obres escrites pels autors esmentats que hi havia un apreciable interés per aquest tipus dobres entre el públic consumidor i interpret, fossin en alguns casos estudiants a la recerca de materials didàctics o, en d'altres, aficionats amb aspiracions.
Sigui com sigui, la trajectòria històrica d' aquestes sonates ens parla de la presència dels estils clàssics i preromàntics a casa nostra amb una producció molt respectable, relacionada tant amb un dels cenacles musicals de major nivell del moment, el monestir de Montserrat, com amb la catedral de Vic.