El cantautor valencià Xavier de Bétera va començar de ben menut a iniciar-se en els secrets del cant valencià, potser arrossegat per la inèrcia genètica —el seu avi era nebot de Joan Casanoves el Xiquet de Bétera —, potser condicionat per haver nascut en un poble que porta el cant a la sang. Fora com fora, en pocs anys i sota el mestratge de Vicent Izquierdo Naiet de Bétera, Xavier es va convertir en la punta de llança d’una nova i lluminosa generació de cantadors que asseguraven la pervivència d’un patrimoni tan valuós —i sovint tan ignorat per una societat amnèsica— durant unes quantes dècades més.
Ara, després de vint anys de carrers i escenaris i d’haver sigut el primer professor de cant valencià en el conservatori, Xavier dóna un volantí artístic i escomet un nou repte en la seua trajectòria: abandonar momentàniament el terreny segur, ben afermat per la tradició, del cant d’estil i les albades, per endinsar-se per les cartografies dubtoses del folk contemporani, eixe gènere de contorns difuminats que pren la música tradicional com a fang primigeni del procés creatiu, una massa argilosa que cal pastar, modelar i coure sense que perda l’olor del terrer.
Xavier s’acara a la partida que se li planteja amb una mà de cartes inapel·lablement guanyadora: en primer lloc, un repertori curosament triat on no abunden els llocs comuns i on els textos, quan s’hi ha escaigut, han sigut completament renovats; en segon, el savi guiatge de Paco Lucas i Néstor Mont, directors musical de la proposta i autors d’uns arranjaments policroms i expansius; en tercer, una nòmina de col·laboradors senzillament aclaparant on trobem alguns dels noms més significats del folk peninsular —Kepa Junkera, Eliseo Parra, Vanesa Muela, Pep Gimeno Botifarra, Carlos Beceiro, Efrén López…—; i, finalment i sobretot, una veu prodigiosa que es belluga entre empremtes antigues i modernes, armada de talent i d’intuïció, a l’encalç del seu camí.
Josep Vicent Frechina