Aquesta música no té aire ni llum. És un débil bategar del cor. No se li demana anar més enllà d’uns mil•límetres en l’espai, però sí la missió de penetrar en les grans profunditats de la nostra ànima i les regions més secretes del nostre esperit. Aquest música és callada perquè la seva audició és interna. Contenció i reserva. La seva emoció és secreta i tan sols pren forma en les seves ressonàncies sota la gran cúpula freda de la nostra soledat. «La música callada, la soledad sonora» pressentides per San Juan de la Cruz trobaran en aquestes pàgines un anhel de realitat.
Aquesta música, fidel al meu credo estètic, és símbol de renúncia. Renúncia a la continuïtat en la línea ascendent de progrés i perfecció en l’Art, perquè, en aquesta escalada de pics abruptes, és necessari en cert moment descansar, tòrcer la ruta, agafar embranzida, si volem seguir endavant. Primitivisme aparent. El nou punt de partida és ideal i situat en la nostra època. La nostra cova té les parets netes davant del futur.
La meva Música callada és tan sols un signe més entre els molts que han marcat els nostres temps […] Estem recomençant, el camí és llarg.