Amb el seu tercer àlbum, "Superbucle" Yawners ha guanyat en complexitat, en matisos, en versatilitat, en detalls. L'ancoratge al rock independent més vitaminat dels anys noranta segueix aquí, però a "Superbucle" (2025) s'entreveurà amb influxos que fa un parell d'anys ni tan sols hauríem estat capaços de sospitar.

La complexitat sònica és parella a la lírica, envaïda de pors, il·lusions, contradiccions, inseguretats i excitacions que reflecteixen els textos de les cançons. Els baixons i les pujades d'aquesta muntanya russa en què es converteix aquesta època de la teva vida. El moment en què potser no tens del tot clar allò que vols, però sí el que ja no vols.

Mèrit també, és clar, de la producció compartida amb Santi Garcia, Emili Bosch, Juan Pedrayes, David Soler i Marcel Bagés. Com una simbiosi entre l'escola posthardcore, la nova escena guitarrera estatal i la millor arquitectura pop electrònica de la nostra actualitat. Aquest “Superbucle” és, en realitat, una quadratura del cercle.