No és casualitat que aquest disc d'Ana Fernández-Villaverde s'anomeni per fi "LBQ", La Bien Querida, el nom artístic amb què es va donar a conèixer el 2009. Des de "Romancero", aquell primer disc, fins a "Paprika" (2022), han passat set discos i un grapat d'himnes. Faltava, no obstant això, el millor de tots, una col·lecció de cançons compostes i executades en estat de gràcia, elevant-se diversos pams per sobre per completar un cercle perfecte que només podia anomenar-se com ella, aquesta decisió atrevida que els artistes solen prendre quan posen totes les fitxes en el mateix número, o com és en aquest cas, quan cap àlbum els identifica millor que aquest. I això és "LBQ", en essència: La Bien Querida intransferible i autèntica als comandaments de la composició de les seves cançons i amb els arranjaments i la producció, com sempre, de David Rodríguez. Més desposseïda de sons amb què ha experimentat en els últims treballs, religiosament indie en la manufacturació d'unes cançons i un disc pel qual es despenya feliç per assumptes que tenen a veure amb l'amor, la seva arribada i la seva partida, i estats d'ànim tan reconeixibles com el 'Ni bien ni mal' (“He salido a caminar durante horas, / hablo poco últimamente con la gente. / Pienso en todas esas cosas que olvidé / y en los planes que he tenido que cambiar”) “Pero me quedan muchos días buenos por vivir”, canta en una descripció alegre, ballable, d'aquells moments en què no estàs ni bé ni malament, però hi estàs.