Bradley Simpson, que ha actuat davant milions de fans de tot el món i ha esgotat totes les entrades dels seus concerts, canalitza ara aquesta força d'estrella al seu àlbum de debut en solitari, "The Panic Years". Com hem pogut escoltar als singles 'Cry At The Moon', 'Picasso', 'Daisies' i 'Always Like This', l'àlbum aconsegueix una rara barreja de qualitats. A The Panic Years, les noves cançons de Bradley tenen tocs d'indie-rock, música americana, sintetitzador dels vuitanta i psicodèlia, però també brillen pel seu pop addictiu. I el que és igualment important, les cançons aprofundeixen molt més en les seves experiències personals: la vida, l'amor, la luxúria i l'aprenentatge: una col·lecció diarística de moments de transició amb què els fans connectaran a l'instant. L'autenticitat és gran part del que fa de The Panic Years una evolució de so. La majoria de les seves cançons van començar en el modest estudi casolà i aquest aire de «fes-ho tu mateix» no va canviar realment ni tan sols quan es van desenvolupar amb un munt de col·laboradors de primer nivell. Treballant principalment als Flux Studios de Nova York (on es va gravar el clàssic de The Strokes Is This It), Bradely s'entusiasmava amb influències compartides com Queens of the Stone Age i The Raconteurs amb Boots, Andrew Wells (Phoebe Bridgers) i Anthony Rossomando (Liam Gallagher).