Joan Guinjoan, l'obra del qual és una de les més sòlides de la darrera meitat del segle i que ja és considerat com un clàssic a principis del nostre segle. El seu únic horitzó va ser la llibertat, des de la sensibilitat per la dimensió sensual del so. Parlem d'un compositor voraç, àvid de referències sobretot en el període intermedi, durant la consolidació de la seva personalitat creativa. Tot i això, la gran riquesa i diversitat de gèneres i referents en la seva música mai no desemboca en eclecticisme o diletantisme, perquè la seva oïda és capaç d'absorbir trets heterogenis i dotar-los d'unitat i consistència. Aquestes obres permeten dibuixar la silueta d'un músic allunyat de manifestos i estètiques normatives, enamorat de les audàcies creatives que l'empenyen a la investigació permanent. El fruit de tot plegat és l'exploració sistemàtica de les possibilitats expressives del piano, enriquides per una imaginació infinita que troba estímuls en una miríada de fonts i tradicions.
En escoltar aquesta selecció, un vigor robust i constructiu ens recorda el classicisme. Però en aquestes obres l'equilibri clàssic es nodreix de la vitalitat del desequilibri anterior, i cristal·litza en un impressionisme expressionista que mai no abandona l'emoció estètica vital.
Alfonso Calderón de Castro sap extreure la riquesa i la diversitat de colors de l'escriptura de Guinjoan, armat d'una gran versatilitat sonora en colors i dinàmica. Un pianista antològic alimentat per aspectes específics com l'agilitat o el fraseig flexible, però sobretot per la profunditat del concepte i la visió arquitectònica en l'aproximació a l'obra pianística de Guinjoan.