Guitarrista, compositor, productor, locutor i agitador de l'escena Soul i Funk de Barcelona des del 1996.
Membre dels pioners discofunk espanyols Fundació Tony Manero, exmembre de Chocadelia Internacional, The Excitements i Banda Achilifunk.
Director executiu del col·lectiu Nació Funk.

Comencem amb entusiasme, perquè amb il·lusió i esforç tot era possible.
Érem aquesta generació jove encara que sobradament preparada que es menjaria el món. I treballem, i treballem, i treballem, perquè l'art, la cultura, la creativitat no coneixen horaris. La meritocràcia i el talent eren els nostres déus. Just do it.
Però els anys van passar (passen), i l'èxit, l'estabilitat, el reconeixement, mai no acabaven (acaben) d'arribar, nosaltres mai no acabàvem d'arribar. En els dies dolents, ens culpem: no som prou bones, no prenem bones decisions, no ens esforcem prou. Els dies bons la lucidesa ens recorda que el talent està bé, però també els contactes, els diners, el temps i tenir el privilegi d'equivocar-se.
I, de mica en mica, la il·lusió es va tornant en desencís. I allò que queda d'aquell entusiasme conviu amb la frustració i la precarietat, com conviu la ràbia amb aquesta esperança que es resisteix a desaparèixer.
"Lalo Malo" és producte d'aquesta ràbia, però també d'aquesta esperança. Lalo Malo es despulla i ens enfronta als seus (nostres) fracassos: professional, personal, social, polític, econòmic. Perquè ens cal enfrontar-nos a aquests fracassos per poder avançar.
I entre el pudor i la identificació, la compressió i la ràbia, ressonen Remedios Zafra, i Antonio Machado, i Marina Garcés, i César Rendueles, i Mark Fisher, i David Harvey i tants, tantes altres; les veus d'aquelles que s'han aturat a analitzar-ne l'experiència i el context, i que ens diuen que estem errant el tir i que els nostres fracassos no són només nostres, que són errors del sistema, d'un sistema (d'una ciutat, d'un país, d'un model) capitalista, individualista, neoliberal que ens fa devorar els uns als altres, que ens devora i es devora així mateix.
Contra tot pronòstic, aquí seguim, dempeus. Sacsejant-nos els fracassos una vegada i una altra. Utilitzant qualsevol eina al nostre abast per continuar avançant. "Lalo Malo" és, per això, un triomf. I una esperança de canvi.
(Carmina Gustrán, investigadora, gestora i productora cultural)