Avui no és fàcil trobar alguna cosa que ens permeti preveure amb certa claredat la direcció en què el jazz podria estar evolucionant. Per això, oblidar-se per un instant de qüestions com si l'art ha d'avançar o no, potser seria l'opció que ens permetés gaudir-lo amb plenitud. Posats en aquest escenari, resulta reconfortant topar amb discos com aquest "Nothing Like A Ballad" del saxofonista hongarès Toni Lakatos, una proposta l'interès de la qual seria el mateix fa tres dècades que en un futur remot. Però posats a fer plantejaments, la controvèrsia arribaria en preguntar-nos per la necessitat de tornar a gravar un grapat de balades ja presents, sense excepció, entre les predilectes de tot bon aficionat al jazz. Crec que la resposta a això no existeix, i potser ni tan sols interessi trobar-la. Prefereixo, després d'escoltar "Nothing Like A Ballad", deixar constància escrita de l'enorme quantitat de bellesa que desprèn aquest disc. Ubicat en un lloc plàcid del teixit espai-temps, Lakatos proposa visions de deu balades entre les quals hi ha la inquietant "What's New?", l'atmosfèrica "Chelse Bridge" o, per citar-ne una més, una versió de "Infant Eyes" que a parer meu serviria per defensar plenament el sentit i la funció de la balada, i de tot el seu enorme poder d'expressió i emoció, en el si de la música afroamericana. Acompanyat per una rítmica excel·lent i avalada per anys de tocar junts en diferents projectes, el saxofonista reivindica també una cosa tan essencial per a la música jazz com la individualitat i el lideratge. El seu so, bonic i profund, camina amb el pas amable i trist de la balada sobre l'engranatge que li proporcionen el pianista Fabio Miano, el contrabaixista Ignasi González i el baterista Jo Krause. Ho fa com un veritable líder, estirant la música des de la primera nota. Crec que "Nothing Like A Ballad" és un d'aquells discos necessaris, no només per reprendre des d'un punt de vista clàssic i intemporal el poder de la balada, sinó també per tornar a aconseguir que l'art ens converteixi en viatgers, portant-nos a paratges d'increïble bellesa. Incidint, inequívocament, a les nostres emocions.

Josep Ramon Jové
La Pobla de Cérvoles, Mayo de 2023