A la vida monàstica de l’orde del Cister, com és el cas del monestir femení de Santa Maria la Real de Las Huelgas (Burgos), panteó reial, seu de coronacions i epicentre d’una intensa vida musical en què el cant tenia gran importància, les monges havien de viure en la senzillesa, el silenci, la pregària i la contemplació. Flavit auster, que forma part del Còdex de Las Huelgas, és un text marià inspirat en el Càntic dels Càntics, en què apareixen els símbols més forts de la feminitat, com el rusc de llet i mel i el gest protector descrit com a “mare de pietat, port d’esperança per als nàufrags i verge mare purificada”. També trobem aquests símbols ja al segle IX en l’espiritualitat islàmica i hebrea, que ens volen ensenyar què és el viatge a l’interior de si mateix, un camí de desafiament, coneixement, trobada i unió de l’ànima amb Déu. Com diu Santa Teresa, “vegeu aquest castell resplendent i aquesta bella perla oriental, aquest arbre de la vida que està plantat a les aigües vives de la vida”.

Juntament a aquesta fascinant simbologia de la Reina del Cel plena de llum entre els estels, l’estrella d’or, el sol i la lluna, així com la llet i la mel, les flors, les joies de la primavera, les roses, les violetes, el safrà i el llorer, en aquest còdex del monestir de Las Huelgas trobem molts símbols dels animals de Crist, tal com eren presents en els primers temps del cristianisme. Recordem que als frescos de les primeres catacumbes cristianes i als mosaics bizantins trobem xais, coloms i peixos. La realitat d’aquest món es reflecteix de manera mística i alhora velada. La doctrina platònica és a les arrels del cristianisme: aquesta nova creença va néixer en aquest context filosòfic, que alhora estava impregnat de saviesa egípcia i, més enllà, hindú.

El primer bestiari cristià conegut, el Physiologus, va ser escrit probablement a Síria al segle III. Aquest text fonamental va alimentar la imaginació d’artistes i teòlegs posteriors. L’Ars antiqua hispana ha conservat moltes obres en què els animals són al·legories de la fe que es fonen amb els companys de dues o quatre potes de l’home medieval. Al costat dels símbols marians bàsics com l’àliga, el xai, el peix i, per descomptat, el colom, hi ha altres criatures més inesperades, com les mosques “abominables”, que tradicionalment acompanyen el Senyor de les Tenebres, però també el pelicà, símbol del sacrifici de Crist, o el drac, que representava el guardià de les fronteres del món conegut. Aquest monstre que respirava flames era inicialment una imatge de vigilància i d’ardor, abans de ser mort per Sant Jordi i Sigfrid.

És també en aquest Còdex on trobem (com als faux-bourdons de Notre Dame de París, i als cants de pelegrins del Llibre Vermell de Montserrat) els primers cants a diverses veus, els faux-bourdons i els primers experiments de música amb melodies independents cantades alhora de forma conjunta. Va ser el començament d’una veritable revolució: l’Ars nova, que va donar lloc a un nou llenguatge musical que desenvoluparien magistralment grans compositors com Philippe de Vitry i Guillaume de Machaut. En el moment en què les llengües nacionals s’afirmen amb aquesta Ars nova, la música esdevindrà la veritable llengua comuna d’Europa.

JORDI SAVALL