Fleetwood Mac van triomfar dues vegades: primer com a joves reis del boom del blues britànic de finals de la dècada de 1960- fanàtics del blues que, però, van arribar a les llistes d'èxits amb un seguit de cançons memorables escrites pel fundador Peter Green. I més endavant, com la banda que amb la seva formació californiana de l'àlbum "Rumors", es va obrir pas en un mercat completament nou a mitjans de la dècada de 1970 que es va conèixer com a AOR, rock orientat a adults.
La música inclosa en aquest doble CD "Madison Blues" és de divuit mesos crucials en la història de Mac, ja que van perdre la seva actitud original de si-no-és-blues-no-volem-saber-res i van mirar als seus propis compositors - i el so de la costa oest dels Estats Units, com a inspiració.
Després de la sortida de Peter Green el maig de 1970, la resta de la banda va decidir valentament continuar com un quartet, de manera que va llogar una Oast House (assecador per llúpol) amb el nom de Kiln House per intentar "ajuntar-nos al camp".
Christine McVie es va unir al grup, i una de les cançons més destacades, "Station Man", perduraria per a Mac en els anys ombrívols abans que es traslladessin a Califòrnia en 1974, on van trobar l'èxit massiu amb el seu àlbum blanc homònim i després amb "Rumors". 'Station Man' finalment va trobar el seu lloc en la llista de temes en viu del grup amb la fomació liderada per Buckingham / Nicks i escoltant-la novament aquí es pot entendre el perquè: en ella, des de 1970, hi ha alguns inequívocs distintius del so de "Rumors": harmonies de tres veus, canvis de tempo en la cançó i sons de guitarra. De la mateixa manera, "The Purple Dancer" i "Jewel Eyed Judy" mostren harmonies vocals i un sentit melòdic de què vindrà per Fleetwood Mac molts quilòmetres més endavant.
Christine McVie va ser una baula crucial en la cadena, i aquesta col·lecció acaba amb una sessió promocional de la Christine Perfect Band amb l'ex-Yardbird Tony "Top" Topham i Rick Hayward a la guitarra, Martin Dunsford en el baix i Chris Harding a la bateria.