'Encara em queda alguna cosa per dir'. Aquest text de José Agustín Rodríguez Ampudia és tota una declaració d'intencions. Potser el seu nom complet pugui resultar desconegut, però si diem, com ho tracten en la seva Granada natal, que és Agustín 'el de Los Angeles' tot canvia. Història viva de la música espanyola, pare del pop patri i referent eternament assenyalat per bandes com Lori Meyers o Niños Mutantes.
Mèrits suficients per poder viure d'un etern revival o de revisions d'una discografia totalment necessària per a qualsevol melòman. Doncs bé, Agustín fa menys de cinc anys va apostar per presentar-se al gran públic com El Patriarca. Un pseudònim que sens dubte li ve com anell al dit per tot el que representa. Una nova vida marcada per totes les influències d'un full de ruta a què encara li queden moltes parades.
Enmig de la pandèmia va decidir tirar-li hores al motor de la seva vida, la música, i publicar "Hijos de la ruina" un treball de sis temes amb un fil conductor a mig camí entre l'amor i la consciència social. Un homenatge a tots aquells artistes que tan malament ho estan passant aquests dies gairebé sense ingressos, però igualment, un compendi de sensacions i sentiments que colpegen directament al cor.
Tornades i ritmes perfectes de pop-rock etern com el single que avança, 'Nada es para siempre' o 'Silencio' dues cançons que podria formar part del repertori de Los Angeles sense desentonar amb tots els seus èxits. No obstant això El Patriarca té empremta pròpia i en ella hi cap el blues, els aires aflamencats o un spoken word contemporani. I és que a Agustín li queda molt per dir.