Dagoll Dagom, des de fa molts anys, tenia el projecte de convertir “Aloma”, la novel·la de Mercè Rodoreda (la novel·lista catalana contemporània més universal) en un espectacle musical. En el marc dels actes de commemoració del centenari del naixement de l’autora, Dagoll Dagom va arribar a un acord de coproducció amb el Teatre Nacional de Catalunya per portar a escena aquest muntatge.
Transformar “Aloma” en un musical és un nou repte per la companyia ja que es tracta de fer arribar al públic una història poètica i intimista. Es tracta d’una obra ambientada als anys 30 on Aloma, una adolescent, s’enfronta al descobriment de l’amor, enamorant-se d’un home madur, i al patiment que significa la pèrdua de la innocència i la decisió de tirar endavant un embaràs tota sola.
Música insòlita
“No és una història com per posar-se a cantar”, vaig respondre a Joan Lluís Bozzo quan em va preguntar què em semblava la novel·la Aloma de la Rodoreda com a possible musical.
Vam riure tots dos i jo em vaig comprometre de seguida a fer cantar els agredolços -més agres que dolços- personatges de la magnífica novel·la,
com qui es llença de cap a una piscina desconeguda (potser ho vaig fer perquè ja tenia el nas trencat d’abans).
Sigui com sigui, res més fals que la idea que cantar és sinònim d’alegria.
Jo em vaig proposar no imaginava -ingenu de mi- que Rodoreda fós tan caJo em vaig proposar interiorment no mostrar en les cançons ni un gram menys de mala llet ni una dosi menys de tendresa que la pròpia autora.
Sabia des d’un principi que musicalment la cosa acabaria -com és lògic en el meu terreny, però no imaginava -ingenu de mi- que Rodoreda fós tan
cantable i m’aportés tant a l’hora d’escriure les lletres.
Les dinou cançons que n’he tret han anat sortint l’una darrera l’altra de la manera més natural i orgànica imaginable i, a mida que anava fent, m’anava fascinant més i més pel llenguatge, per l’ambient, per aquests personatges, tots igualment desgraciats i amb qui hom no pot sinó empatitzar amargament.
Jo, com l’Aloma, també “sento obscurament la poesia pobra de casa meva i del meu carrer. És com un dolç llanguiment en el meu cos”.
Alfonso de Vilallonga