País de Cotó és, des de fa quinze anys, un d’aquells grups d’animació infantil que es prenen molt seriosament la seva feina. No, no vol dir que els seus components siguin gent molt seriosa i avorrida. Al contrari: quan sents les seves cançons, notes de seguida que ells són els primers que s’ho passen pipa. Són adults, perquè no tenen cap més remei i els agrada bufar moltes espelmes, però han decidit continuar vivint d’alguna manera en aquesta pàtria comuna de tots i totes que diuen que és la infància, envoltats de molts amics: de pallassos amb el nas vermell, d’aranyes teixidores, de vells unicorns i cowboys despistats, de fantasmes porucs, ma-me-mi-mo-músics de carrer que porten la felicitat a la gent i mosquits que tenen el punt de mira al cul. Sí, sí, al cul (al País de Cotó les coses clares i la xocolata... abundant!).
En el seu quart disc, els amics de País de Cotó han fet el seu gran triple mortal sense xarxa (ni risc de lessions per al músic o l’oient): “La fàbrica de somnis... i somiatruites” inclou tretze cançons i un conte, gravats entre els estudis gironins 44.1 i Kurti Sound-a, en un important esforç tant de composició com de producció tècnica i musical. Valia la pena, per tant, compartir aquest treball tan ben fet amb uns altres amics, tots ells músics, que els han donat un cop de mà en diverses cançons del disc: Cris Juanico, Carles Cors (Le Croupier), Joan Enric Barceló (Els Amics de les Arts), Ivette Nadal, Agnès Fusté (Aquitamxé), De Calaix, Albert Fort (Orquestra Di-versiones) i, fins i tot, Tortell Poltrona a l’himne oficiós dels pallassos que podria ser “El nas vermell”.
I perquè quedi clar que a l’animació infantil hi ha bon rotllo i cap competència deslleial, han convidat a la gent de La Tresca i la Verdesca a cantar i riure a la cançó que obre el disc “Qui riu viu”. I també a quatre fenòmens del sector, Jordi Tonietti, Jordi Patxeco, Oriol Canals i Àngel Daban, perquè cantin amb ells el tema “Aranya teixidora”, fent, respectivament, de girafa, estruç, goril•la i pingüí. Quin gran zo-il•lògic!
El millor d’aquest País de Cotó és que no té l’accés restringit als grans, que les seves cançons són imaginatives, divertides, intel•ligents i realment per a tots els públics, perquè encara que estiguin protagonitzades per petits animalots i éssers aparentment imaginaris, parlen de tots nosaltres, de les nostres virtuts i defectes, de les nostres petites i grans pors, dels nostres somnis en qualsevol edat. I d’un tal Narcís Monturiol, un figuerenc del segle XIX que va pensar que estaria bé navegar per sota el mar i anar a visitar els dofins. Un somiatruites!