Així definia Luís Hidalgo per a El País, l'últim dels àlbums publicats pel de Conflent. En ell, es reuneixen interpretacions en directe, temes inèdits, peces cedides a recopilatoris de difícil localització i rareses diverses datades entre 1992 i 2003. Tot i la dispersió cronològica que el disc ha de salvar, la veritat és que no pateix en absolut de la incoherència pròpia dels períodes de composició dilatats en excés. Potser perquè el francocatalà porta tota la seva vida oferint la mateixa proposta, una tan rica que no dóna la més mínima senyal d'esgotament. Tot és susceptible de trobar el seu lloc en l'univers oníric, poètic i, per moments, surrealista d'i la seva orquestra de joguina. A les seves mans, la sardana i les músiques populars de tots els racons de la Mediterrània són capaços d'il·luminar els racons més foscos de l'Krautrock practicat pels seus admirats. pot revestir d'electrònica minimal 1 melodia tradicional catalana o llançar-se a la composició de haikus sonors a mig camí entre el tango, el cabaret, el blues, les bandes sonores dels films de Rota i els ritmes balcànics sense suggerir mai cosa semblant a la impostació . Entre l'afecció a les arrels i una voluntat de transgressió que sembla ja naturalitzada en la seva personalitat, prossegueix el seu propi camí, el mateix que fins ara l'ha convertit en un dels artistes més creatius i imprevisibles de la música europea.