La natura ha estat present reiteradament en la música, en trobem nombrosos exemples en compositors de totes èpoques i estils. Probablement no hi ha instrument tan associat als ocells i al seu simbolisme com la flauta, ja sigui en els autors del present enregistrament com en d'altres com Beethoven a la Simfonia Pastoral, Prokofiev a Pere i el Llop, Messiaen a Le merle noir, etc. El vol, el cant alegre o nostàlgic, el joc, el moviment i l’agilitat són evocats pels autors utilitzant la flauta com a actor per fer-ne una ombra que es mou, generalment, dins d'una natura idealitzada, poètica i ordenada, força bucòlica i una mica estereotipada, però no per això menys bella i encisadora.
L'afinitat de l'orgue i la flauta resulten evidents al ser, en el fons, dos instruments fonamentats en tubs sonors tot i que amb funcionaments diferents. La fusió de les sonoritats que produeixen com a duo resulta sorprenent i en alguns moments ens pot fer arribar a pensar que es tracta d'un sol instrument.