L’astupèndur és el segon treball instrumental de Triulet, i segueix de ben a prop les línies estètiques marcades per l’àridmètric (Discmedi, 2014), alhora que n’obre de noves. Arrel de la trobada amb la poesia (amb Enric Casasses a Tira-li l’alè, 2012, i Gerard Horta a Balada de l’Holandès Errant, 2013), Triulet abandona progressivament les textures gèlides i abstractes per apropar-se cada cop més a la brillantor de la plàstica, on les cançons esdevenen fotografies autònomes que juntes, configuren un catàleg o un recull de poemes. La música de l’astupèndur també es nodreix de Suliloqui, el projecte de dansa i vídeo que Triulet enceta el 2014 amb Deborah Torres i Fernando Liesa. Sempre partint de les teranyines de guitarres i baixos amalgamats a bateries i teclats, cada tema tracta diferentment el mateix material, aquí amb la dansa, allà amb la poesia, de vegades des del no res. L’astupèndur conté dotze peces, experiments, propostes, o simplement cançons que, com la seva imatge suggereix, són dotze afirmacions independents de qualsevol tipus de narrativa o discurs més enllà d’elles mateixes.