Avantguarda sense res de la gratuïtat buida que sovint tria aquest terme per amagar-se i actuar amb impunitat i amb coartada cultureta; risc, innovació i creativitat que vessa sobre paisatges sonors irreals, pintats amb pinzellades infinites, com traços acústics juganers que s'empaiten entre estels i planetes.
L'edició l'any passat d'El Somni d'un gegant, va deixar ben clar que la música catalana havia trobat qui prengués el relleu de la seva llarga, però darrerament ben endormiscada, tradició de poetes siderals i músics amb vocació d'exploradors còsmics. Multifacètic i hiperactiu, en Xavi Lloses recollia aquest testimoni amb el seu debut en solitari, un disc de sonoritat dolça i onírica, després d'haver treballat als darrers anys en camps tan diversos com la composició de música per a cinema, instal·lacions artístiques i obres teatrals (on ha col·laborat amb el prestigiós director Oriol Brogi), produint els discos d'altres artistes (Jaume Sisa, Gerad Quintana...), aprofundit a les possibilitats de l'electrònica al costat de destacats representants del gènere (Funk d'Avoid, el gironí Monoceros...) o multiplicant-se per poder compaginar la seva militància a projectes i bandes que van del jazz de Tridimensional a la música improvisada i experimental de Soma o Kandinsky playing tetris (¡gran nom!). Un currículum tan atapeït com ple de punts d'interès que ens serveix per poder assenyalar amb acceptable precisió les inquietuds d'un músic fascinat pel vertigen de la creació. Un artista que, segons explica ell mateix, amb Núvols de plata ha volgut 'explorar amb una sinceritat absoluta els camins de la bellesa més subtil que habita per sobre dels nostres caps' i convidar-nos a participar 'd'un viatge privat a l'estratosfera'. En ocasions, els propòsits són tan elevats que ja son un mèrit per ells mateixos. En el cas de Xavi LLoses i el seu segon disc, el mèrit és haver-ho aconseguit i fer-nos beure de l'èter del que estan fets els estels