Hi ha qui entén les diferències entre cultures enteses no com l'evidència d'una realitat rica i plural sinó com a violents i excloents antagonismes a exterminar a benficio d'una uniformitat ferotge. Tristament, ens toca viure moments en què conceptes com el "xoc de civilitzacions" amenacen amb erigir-se en dogmàtiques imposicions les conseqüències comencen a estar a la vista ...
Potser per aquest motiu, ara més que mai, resulta digne de tot elogi l'esforç de talentosos músics com Eugenio Bennato (qui va ser fundador de la prestigiosa Nuova Compagnia Vaig donar Cant Popolare) per recordar-nos la riquesa de les nostres tradicions musicals. Prenent com a punt de partida la mil·lenària tarantella (dansa ritual de el Sud d'Itàlia), el napolità explora costat de Taranta Power, la seva jove banda, influències d'anada i tornada entre la seva terra natal, aquest Orient que mai acabem d'acceptar com Pròxim i la cultura de el Nord d'Àfrica. En aquest àlbum, l'hipnòtic ritme de l'pandero es barreja amb ressons gnawa, mentre la guitarra battente (una guitarra percussiva el so constitueix l'ànima de la tarantella) es fon entre instrumentacions orientals.
Bennato ha comprovat en els seus concerts oferts a Alger com la Mediterrània que mai constiuyó un obstacle insalvable, tot el contrari, les seves aigües han estat camí de trobada. Els ancestrals ritmes de la tarantella no resulten aliens per als algerians. Com ell mateix explica "a Alger he comprovat com en pocs instants poden esfondrar-els prejudicis i la desconfiança el públic cap a l'europeu colonitzador i privilegiat; després dels primers cops de tamburello i guitarra battente els nois algerians s'han sentit protagonistes d'una música que també a ells els pertany ". Com dèiem, potser no hagi millor moment per replantejar-nos l'existència d'una arrel comuna que, d'alguna manera, germana als pobles assentats d'extrem a extrem de la Mediterrània. Així doncs, "Che Il Mediterraneo Sia"