Estem sols dintre la casa, a la fàbrica de la llum, al metro, al carrer i al teatre de varietats. Entre obagues i frondositats la soledat campeja, avança per camins de carro i autopistes. Arriba dels estels llunyans, d'altres soledats. Solitud conreada ascèticament, illes familiars, tribus de diferents sistemes solars. Volem saber si hi ha vida intel·ligent a l'interior nostre i la resposta, a hores d'ara és que no es pot assegurar res.
El CON.SOL (Congrés dels Solitaris) es proposa com una substància ideal per la síndrome d'abstinència de les consciències en edat de créixer i ànimes dolorides o amb les defenses emocionals baixes, així com per a intel·lectes massa punxeguts. Especialment recomanat per a balladors impenitents, tecnoadictes i interrogadors del futur. Una fletxa assenyala la direcció correcta. Jo l'he vista fosforejar contra la nit en mig d'un espetec de l'inconscient desfermat. I allà hi són representades totes les figures de la condició humana, confrontant la seva soledat individual amb el Gran Llibre del Destí de l'Espècie que, si no estàs preparat per a interpretar-lo, no hi veus més que pàgines en blanc.
El principi, però, esdevingué més o menys així:
Un bon dia, una nena de set anys, d'una ciutat industrial a la vora del mar, rebé en el seu apartat de correus una postal acolorida amb un paisatge urbà ben viu. Li remetia un ocellet que es reclamava amic seu, tot enviant-li records d'un ànec groc que es veu que també coneixia la nena. Li deia que havia passat per sobre del seu balcó i havia vist penjada una gàbia amb dos companys de l'ocellet, i li demanava que es compadís d'ells i els deixés lliures per tal que es poguessin reunir tots i piular junts i menjar cuques i llavors i beure aigua de l'estany.
La nena, que era molt bona, en llegir la postal se li va entendrir el cor i va pensar que l'ocellet tenia raó, i tota emocionada sortí al balcó i obrí la porteta de la gàbia. Els ocellets van arrencar a volar amb un batec d'ales molt alegre i musical i enfilaren el cel blau i lluminós del migdia cap a una nova vida.
S'emportaren plegats la soledat per instal·lar-se dalt del tot d'una xemeneia abandonada, des d'on van continuar cantant sempre que veien sortir el sol. En tombar de la tarda es trobaven amb l'ocellet amic de la nena per anar a visitar l'ànec groc, que també vivia sol en un parc molt verd i amb molta aigua i que, en veure'ls arribar, clacava sorollosament bo i alçant el bec com si es volgués engolir l'infinit enter d'una glopada.
I d'aquesta manera tots foren feliços, a la nera, nera, amb besses i anissos.
Doncs sí, nosaltres també correrem de la soledat gloriosa a les escorrialles espirituals. Del crim passional a la beatitud, de les felicitacions als enganys més grossos. Solament acompanyats. Acompanyadament sols. O amb l'Escolania de la Quadratura del Cercle.